” Pit i amunt”: Un poema intempestivo

A continuación un poema ofrecido de la mano de uno de los miembros de nuestra asociación.

PIT I AMUNT

Desperto amb encara vermella
la ferida d’ un somni recent,
que com petjada calenta
resta viva a la meva ment.

Un somni que em dibuixa
la promesa d’ ésser lliure,
una empenta a la voluntat
que ja alça àncores de forma eixerida.

Que és temps de marxar,
hora de lligar-se les botes,
cordar bé el cinturó
i aplicar-se a noves cotes.

Comença el camí,
roman en silenci la meva ombra,
de sobte creix la pendent.
El soroll ja no és aquí amb mi,
s’ ofega dòcil a la gola del vent.

Amunt!
Amunt!
Via fora.
Fora àncores i lluny!!

Allà on acaba l’ asfalt,
porto prest i encès el pit
on alça el vol l’ ànima lliure,
quina dolça mescla de fugida i encís!

Camí de sempre,
d’ esmicolades però vives restes,
alè dels nostres avis,
camí de tradició, d’antics i antigues mestres.

Lluny de la llum morta,
lluny també del maquillatge insomne,
d’ esquenes a la feblesa
d’aqueixa supèrbia assassina d’homes.

Supèrbia de palaus,
buits de dignitat cavalleresca,
colorits d’oci malaguanyat,
d´ entre les fronteres la més perversa.

I en aquest gerundi de caminar,
m’arriba una idea a la ment.
La penso i hi jugo, sense pressa i mansament,
i en la mansesa em sorprenc, tot d´ una somrient.

Alguns em jutgen beneit
mirant estranyats aquest marxar.
Sospito que desaprengueren a sentir
i ja no toleren a qui vol respirar ben alt.

Afamat d’ absolut,trepitjo pas rere pas
cobert per sensacions en lloc de paraules.
Tot i que és nòmada l’ ànim,
cerco l’ arrel en què lligar-me.

Cerco una sort de pentagrama,
on reproduir la millor peça.
Esdevenir així ple i un en sentit,
somriure com ahir, sense haver de girar enrere.

No podria estar en millor plaça
que aquest racó alpí, que és pàtria de miracles,
on el tro, ponent, el sol i la tramuntana
són sempre una oda a l’ ordre,
un ordre que la bellesa proclama.

On fundar millor masia,
sinó als peus d’aquest santuari?
Esculpit per mans divines
on la suor és noble i els patiments escola,
escola reservada a savis.

On parir millors labors?
I on millor fermentar en vida agraïda?
On sinó regalar l’ exemple als fills
d’ una lluita eterna i beneïda?

Hesíode va escriure que l’ amor
és arquitecte de l’ univers.
Per honrar la seva raó
vull la meua sang aquí, on puc escoltar els estels.

“A les alçades t’empeny l’orgull” em criden
sense adonar-se ningú, cap d’ells,
que són les cames que obeeixen
un meu esplèndid afany d’etern.

Cavalca la meva ànima
al ritme d´ un brau ressò
quelcom que m´ empeny amb violència
i que m´ omple sense fer soroll.

Aquí duré la meua dona
per a conjugar nostres ulls plegats,
afluents d’una mateixa vida, a la virtut compartida,
guardant-nos amb armes i fe, de mai ésser comprats.

Enfilo el vell fil primer,
d’una bandera antiga i lleial,
d’un temps que no es mesura
amb cronòmetre sinó en rituals.

Amb les cendres de la vida anciana
omplirem nos avui i aquí
el fetge i alhora l’ànima,
tot regant los llavis amb bon vi.

Les millors tombes no són,
les que regalen als ulls catedrals,
són per contra brots en torxes,
que alhora ens fan nobles i bons vassalls.

Millors hereus, patidors i màrtirs.
Així vos ho dic, doncs en fan
vers poetes, i a un temps
trobadors de nous càntics.

Perquè la millor lliçó,
és aquella que tanca el nus en festa.
A les alçades la sento en batecs,
commogut al sol, i commogut en la tempesta.

Aquí ja he trobat el meu destí
que Novalis el situava al caràcter.
No pas puc millorar una definició tal,
resta de més parlar, i s’escau donar gràcies.

Gràcies als vincles daurats,
que perduren sigui quin sigui el mur
la possibilitat de reconèixer se,
home, dona, terra, vida, sang,
aquella complicitat que fa vessar plata dels ulls.

Anuncios